PROSES

Hi havia una vegada en El País de Les Exigències, un malvat rei molt sever amb els seus majordoms, anomenats Colltort i Camacurta; uns bons minyons.
Encara no apuntava el dia, no parava d’ordenar-los-hi feines impossibles.
Una matinada que volia anar-se’n de cacera, va cridar els criats i va manar-los-hi:
-D’aquí a cinc minuts m’heu de tenir tres carruatges preparats i els estris necessaris per poder capturar a tots els cérvols del bosc i pobres de vosaltres que em poseu algun fusell que no apunti bé, perquè en sortireu molt malparats dels perjudicis que em causin les vostres errades!
-No patiu, sa Majestat; en un tres i no res ho tindrem tot a punt.
-Pel vostre bé, val més que sigui així! Si tardeu més estona de la que us he donat o bé us deixeu quelcom: sou pell!
Els pobres mossos, davant la intimidació del rei, estaven molt espantats, car mai ningú havia estat capaç de plantar-li cara davant cap exigència. Ambdós, sabien prou bé que el seu sobirà era capaç d’esquarterar-los com si res, doncs era l’únic mandatari d’aquell indret i ningú el jutjaria.
Els pobres xicots, atordits, van demanar ajut a la gent del poble per poder complir la imposició de seu senyor, però en aquelles hores tothom dormia i ningú va immutar-se. Molt desesperats, en Colltort va fugir a corre-cuita cap al bosc per advertir als animals la intenció del rei. Mentrestant, en Camacurta, preparava ràpidament els utensilis del caçador .
A l’assabentar-se d’aquella mala intenció, els Cérvols van córrer fins al Palau, i amb les banyes van empresonar al malentranyat monarca per exigir-li que fugís lluny d’aquelles contrades. Ells mateixos el condemnaven per voler atemptar en contra la seva espècie.
El cacic, al veure’s acorralat, amb les banyes a punt de travessar-li el coll, va implorar-los-hi, desesperat:
- Pietat! si em perdoneu, us juro que mai més empraré el meu poder per fer mal a ningú.
Però els animals, van deixar que en Colltort i en Camacurta decidissin què s’havia de fer amb aquell rei destronat. Els nois van convenir d’expulsar-lo per sempre. Llavors, junt amb els animalons del bosc i l’acord del poble, decidiren denominar l’indret, El País del Benestar, amb un nou monarca raonable amb tothom.

I perquè em dic Montserrat, aquest conte s’ha acabat.

Això de la felicitat, és molt relatiu. Penso que la vida és plena d'esdeveniments meravellosos i dies feliços que, conjuntament amb d'altre de menys sublims, donen aquest equilibri que anomenem "estabilitat emocional". Però, ja que he de contar el jorn més feliç de la meva vida, em centraré en un 20 de març de 1993, quan feia poc més de tres anys que festejava amb el noi que en aquesta data vaig contraure matrimoni. Recordo uns preparatius amb molta il·lusió i, encara que feia dos anys que s'havia mort la meva mare i no podia evitar anyorar-la en aquelles moments tant especials, penso que va ser un dia molt encisador. Aquell jorn, vaig llevar-me als voltants de les set del matí. Si he de ser franca, no vaig aclucar l'ull en tota la nit -Cada moment moment transcorria molt ràpid i lent alhora. Em sentia nerviosa i amb unes ànsies boges de què tot passés sense entrebancs. Intento apropar tots els instant i aturo el temps en aquell dia radiant que va marcar la traça de la meva vida i de la felicitat que encara gaudeixo

Lector, les següents ratlles han de parlar de gastronomia o d’algun assumpte relacionat. No sé ben bé com enforcar-ho, puix no és el tema que més m’apassiona; car jo escric poesia . Intentaré fer una prosa més o menys endinsada en el món dels fogons i de la cuina... Obro els ulls, veig un plat sadoll de grans exquisideses. En aquests moments la gana m’apressa tant que no sé per on he de començar a degustar-les; la boca se’m fa aigua, agafo els
utensilis i el primer tall de lluç; me`l miro, el seu color reflecteix al mig del plat com una gran medalla d’or. L’agafo; la seva carn tova se’m fon molt suaument a la boca.
No puc deturar-me, l’ànsia s’apodera de mi, estic desconcertada, necessito continuar menjant allò que observo, que desitjo amb totes les meves forces.
Mossego novament aquesta joia que m’encisa i alhora m’obliga a continuar degustant-la; devoro la seva presència amb la mirada, amb el tacte, amb el gust ...
Segur que pensaràs: quina comediada que fot aquesta per menjar-se un tall de lluç: t’entenc!, de debò; però se’m fa tant difícil continuar aquest argument, puix cada paraula avança amb càmera lenta. Almenys se’m permetés fer-ho en vers; però m’he d’endinsar en aquesta carretera culinària que el meu pensament em menarà fins al final del viatge.
Ja he gaudit del primer tall de lluç; aquella gana incontrolable comença a minvar, i les altres menges s’apropen al seu moment de protagonisme. No sé per on he de continuar la ruta. A la dreta del plat m’esperen tres llagostins rojos; la seva mirada majestuosa, m’atura l’acció de trencar-los-hi i xuclar-los-hi el cap. El desig em creix i alhora em condol el que estic a punt de realitzar.
El primer llagostí, deixa de mirar-me un cop pres entre els meus dits que a corre-cuita li trenquen el cap, les potes..: ja no en queda res d’aquella mirada atemorida per la meva intenció. Els altres dos han fet la mateixa fi que ell, però amb la diferència de què els dits ja no senten aquella timidesa d’abans d’agafar-los. Ara, ja segurs del què palpen, continuen perdent-se en les diverses formes que el plat emmarca. Sense el lluç i els llagostins, aquella
escena que em corprenia per la combinació tant ressaltant, ja no frueix de la mateixa bellesa del principi; em sembla menys temptadora i ja no m’encisa .
Continuo el camí d’ aquests components. Bastant amunt hi trobo un altre tall de lluç; més petit que el primer. Aquest, no sembla ben bé un medalló com aquell; és més allargat i té una nansa al mig que quasi m’obliga a agafar-lo per aquest punt. El començo a assaborir i em sembla igual de bo, però aquell deliri ja no és tant agressiu com aleshores. Tot segueix el seu curs, i pas a pas, aquell conjunt comença a ser poc atractiu, en totes les seves formes. Tan sols un munt de deixalles guarneixen aquell plat, circumdat d’una acolorida sanefa ensutzada pels condiments exhaurits d’aquelles peces de museu ja restades en l’anonimat . Diversitats insípides, s’apoderen del meu pensament. Tots els records em venen alhora i no sé com puc comparar cada un dels seus sabors. Tot ja forma part del passat: la gana immensa, aquell primer tall de lluç farcit de temptacions irrefrenables, la mirada angoixant dels llagostins abans d’esquarterar-los, l’altre tall de lluç que finia el protagonisme d’aquell plat; i per últim, totes les deixalles perdudes en el no-res d’allò que havia estat.
Continuo la ruta, i si abans estava perduda, ara si que no sé pas en quin riu vogo ni la drecera que em conduirà fins al final d’aquest itinerari gastronòmic.
Reposo una estona; se m’atansa el cambrer amb passos ràpids i precisos per endur-se aquella difunta obra d’art. Tot el seu aroma es perd en la distància que separa la taula del menjador i la porta de la cuina.
Miro de reüll als altres comensals; copso el seu afany per cruspir-se llurs creacions culinàries , condemnades a la inexistència.
Em trasbalsa l’ànima contemplar repetidament , d’un costat a l’altre, el final d’unes exquisitats predominades per la desolació d’unes restes mortes.
Breus instants es fan eterns. L’aire viciat intoxica l’atmosfera d’una barreja de bravades indescriptibles i insuportables . Els clamors ajunten converses, crits, rialles, plors d’infant i alhora quietud. L’instant es difon en el pas del temps perdut en l’espera de l’aparició de l’altre plat.
S’obre la porta de la cuina i un nou perfum s’atansa plàcidament fins a la taula on estic: és un quadre fornit de noves sensacions, anhelades de ser descobertes promptament.
Contemplo unes formes que m’inciten les intencions d’una temptació instintiva: se’m remou l’impuls. Agafo una molla de pa i amb la punta dels dits, la gronxo d’un costat a l’altre fins a posar-me-la a la boca; el paladar degusta cada un d’aquells ingredients disseminats; autors del resultat de llur barreja.
Començo a apreciar-ne cada part que dibuixa la perfecció d’un aspecte més o menys natural. Puc percebre la flaire d’herbes aromàtiques que donen aquest puntet diferent i ensems apreciat.
Continuo encetant un tros d’aquesta carn tallada molt prima; el seu gust em delata que és estruç; la tasto, pausadament :està just al seu punt; ni dolça ni salada, ni crua ni cuita... M’aturo uns segons per seguir aquella alenada que
se’m barreja dissimuladament amb les altres flairances que m’envolten i que fins i tot m’ofenen.
No puc evitar-ho, tot i assaborir un bon paladar, deixo aquell menjar quasi intacte; l’estómac ha aturat del tota l’ànsia del seu exhauriment.
Miro de nou l’aparença; és gairebé l’inicial, però continuo pensant en el seu camí fins al no-res. Em manquen les paraules adients per enaltir-la, per ressuscitar-la. No vull permetre de cap de les maneres que tant els colors com les formes es perdin insignificants a la galleda de les escombraries.
Però un altre cop s’atansa el cambrer, agafa el plat i tota la seva beutat es fon al passar la porta de la cuina. Saturada de remordiments; medito amb perplexitat, m’ofenc; em penedeixo d’haver menyspreat aquell esforç que evidenciava aquells ingredients.
Passen els minuts com una alenada incerta, però real. S’atansa de nou el cambrer amb un platet rosat que vol palesar la subtilesa d’un flam. Quina cose-
ta més bufona!: groguet, petit, bellugadís... Agafo una cullereta, i en un tres i no res, la seva aparença s’evapora junt amb aquella alenada reblerta de placidesa.
Lector, segur que aquesta narració t’haurà semblat un entrellat poc consistent;
entén-me! jo no sóc narradora, sinó poetessa i per més que m’hi esmeri; sóc així. Avui em tocava enllaçar un tema gastronòmic i crec que, en realitat, ho estic aconseguint.
Surto del restaurant, i tota la vida d’aquells plats s’ha tornat insubstancial. La gent camina pel carrer, d’un lloc a l’altre. Els murmuris confusos , es
perden amb la fugacitat dels matisos. Tot sembla perdut en el seu itinerari definitiu, just quan pretenc guardar dins del record, aquest text endinsat en el món dels fogons i de la cuina.
Apago l’ordinador amb la satisfacció d’haver atrapat una nova meta, dissemblant al meu instint creatiu.

Destí, fa temps que ets còmplice de les meves dissorts fins al punt de sentir-me decebuda. Et necessito ferm en el dia a dia i, en canvi, m’encuirasses les circumstàncies.

Segueixo pensant en ell: mai l’he oblidat i per mes estratègies que he tramat per aconseguir-ho, no he sabut deixar de pensar-hi ni un sol instant. I tu te’m manifestes just? que en saps de justícies! quan el meu cor, innocent, em recrimina totes les sofrences que ha anat acimant al llarg de més de vint anys.

Deuria tenir uns divuit anys quan el vaig veure per primer cop i, de seguida, em va empresonar aquell encís temptatiu que llampurnejava cada part del seu cos.

Encara avui no goso a acceptar l’obstinació que embolcalla el sentir femení.
Era com un volcà que em cremava l’enteniment i, alhora, em rosegava cada batec accelerat a prop de la seva presència.

Mai vaig saber com dir-li que l’estimava i que hauria resignat qualsevol cosa per ell;
necessitava somiar desperta que junts travessaríem tots els límits de les temptacions carnals.

Encara necessito abraçar-lo amb tota la força d’aquests braços abismats per aquell capritx inabastable però, ara, retinguts només pel temor al rebuig; pel pànic a no sentir cap espurna de comprensió per la seva part..

Remembro amb pèls i senyals aquell primer bes als llavis; pressentia que mai em correspondria amb el mateix amor. Recordo que va ser breu però, amb la il•lusió de gustar-lo real; vaig fer-me’l immens. Amb els ulls clucs, cada glopada del seu alè va extasiar-me d’aquell desenfrenat deler.

Ja sé que no me n’hauria d’haver enamorat; puix ell no sentia absolutament cap interès ni res per l’estil; l’últim que volia era confondre’m. Em vaig il•lusionar només amb pensaments i fantasies i ni jo era conscient de què el seu cor no li demanava la mateixa passió que jo necessitava. Ho vaig acabar d’admetre quan em va dir que em trobava meravellosa en tots els aspectes però, només m’estimava com una gran amiga: la millor que mai havia tingut.

El silenci es va apoderar de totes aquelles paraules, em sentia incapaç de pronunciar un sol mot. Necessitava fugir corrents; car la crua realitat m’havia trencat el cor en mil bocins i, ni jo mateixa era conscient de cada engruna dispersa en l’escena d’aquell extraordinari petó.

Varem parlar unes quantes vegades més i fins vaig intuir que s’esforçava en enamorar-se de mi però, l’amor ha de brollar sol, sense forçar-lo... De prompte l’allunyament va refredar aquella confiança mútua i, no vaig ser capaç d’asseure’m al seu costat per abocar tot aquell pes que m’ha minat l’esperit dia a dia. Segur, encara guardaríem una bona amistat i potser ens en riuríem, plegats, dels vells temps.

L’he tornat a veure uns quants cops; les nostres mirades s’han creuat i, fins ell
ha fet un gest apropant-se a mi . Jo l’he esquivat, per covardia; he fugit per inculpar-lo de no sé quin motiu.

Quantes històries m’hauré inventat per fer-me creure que era un ésser repudiant! Em sento culpable de cada pensament. Només calia una conversa per posar les coses al seu lloc.

Deu fer uns sis mesos que varem coincidir en un acte públic, el tenia just al darrere i, sense voler, li vaig donar un cop amb el braç, al girar-me vaig capir que no hi era pas per casualitat. El cor m’anava a cent per hora i sense poder fer-hi res, el mateix rampell em va desplaçar fins a l’altra punta de la sala.

Que en sóc de gallina! m’hauria costat gaire dir-li, simplement, hola? Només calia fer el primer pas; un primer mot per deixar fruir -sense embuts- aquella conversa tant necessària.

Em sap tant de greu no ser-ne capaç i passar per la seva vora com una desconeguda! Necessito dir-li que cap dels dos som culpables dels propis impulsos. Anhelo abraçar-lo; retrobar aquell sentiment destruït per la pusil•lanimitat..

Destí, només tu pots apartar la barrera que separa l’ahir de l’avui, simplement amb unes paraules pendents; capaces d’unir -de nou- els llaços del passat..

Un cel gris, cobria el rostre d’aquell blanc paisatge. S’apropava la nit de Nadal, els carrers i les cases començaven a viure llur remor festiva.
Belles nadales, donaven tendra imatge a la vida d’aquella petita ciutat. Els aparadors de les botigues rebel•laven son màgic somriure, anunciant l’arribada d’uns jorns curulls de joia.
La gebrada de la nit, era un espill brillant acompanyant el silenci dels carres lluminosos.
La Berta: una noia de tretze anys, bruna i de faç infantil; s’havia arrecerat dins l’entrada d’una casa deshabitada, al casc antic d’aquella petita ciutat.
Aquella nit, el fred cada cop era més insuportable, impedint-li d’adormir-se sossegadament.
Tenia por; i aclucant sos ulls sadolls de llàgrimes, voltada de quietud; recordà aquells moments tant enyoradissos al costat dels seus pares. D’ençà que van morir-se, entorn d’ella, tan sols s’hi dibuixava misèria i desemparança; l’únic consol era en Roí (el seu gos) –company inseparable en uns moments submisos en la tristesa-.
Els carrers enfarinats, revivien poc a poc el remoreig d’un nou dia. La Berta, caminava cercant la caritat d’aquelles persones que fugien de pressa d’aquell fred hivernal.
Una senyora amb cara de pocs amic, s’aturà i mirant-se-la amb menyspreu, va anar-se’n agafant fort son moneder.
Pobra noia! tot era fredor i solitud. Mirant-se a en Roí, l’acaronà suaument i el gos li llepà la mà.
Després va apropar-se una parella d’avis, el quals van oferir-li menjar i diners; ella va agrair-los-hi la seva solidaritat.
Per un instant, el seu cor va bategar alhora d’alegria i tristesa.
S’apropava el capvespre, era la nit de Nadal, -freda, però molt especial-.
La Berta, caminava contemplant una munió d’estels vespertins que damunt seu, dibuixaven un cel engalanat.

El fred palesava a cada instant, aquella penosa situació en què vivien la noia i el gos.
Atemorida d’aquella nit, s’endinsà amb fermesa vers la foscor vestida de festa.
De sobte, sos ulls s’il•luminaren ardentment i contemplant aquella meravellosa llum dalt del cel, els dos van aturar-se bocabadats. Era un estel dissemblant dels demés; brillava amb una magnànima intensitat.
De prompte, sense entendre el que passava entorn d’ells i arrossegats d’una estranya força, emprengueren un viatge fins a les entranyes d’aquella immensitat lluenta.
Aquella nit, la Berta i en Roí, van transformar-se, en un càndid estel meravellós: l’estel del Nadal. Dalt del cel, espargien amor i pau per tot l’univers.