PROSES

Un cel gris, cobria el rostre d’aquell blanc paisatge. S’apropava la nit de Nadal, els carrers i les cases començaven a viure llur remor festiva.
Belles nadales, donaven tendra imatge a la vida d’aquella petita ciutat. Els aparadors de les botigues rebel•laven son màgic somriure, anunciant l’arribada d’uns jorns curulls de joia.
La gebrada de la nit, era un espill brillant acompanyant el silenci dels carres lluminosos.
La Berta: una noia de tretze anys, bruna i de faç infantil; s’havia arrecerat dins l’entrada d’una casa deshabitada, al casc antic d’aquella petita ciutat.
Aquella nit, el fred cada cop era més insuportable, impedint-li d’adormir-se sossegadament.
Tenia por; i aclucant sos ulls sadolls de llàgrimes, voltada de quietud; recordà aquells moments tant enyoradissos al costat dels seus pares. D’ençà que van morir-se, entorn d’ella, tan sols s’hi dibuixava misèria i desemparança; l’únic consol era en Roí (el seu gos) –company inseparable en uns moments submisos en la tristesa-.
Els carrers enfarinats, revivien poc a poc el remoreig d’un nou dia. La Berta, caminava cercant la caritat d’aquelles persones que fugien de pressa d’aquell fred hivernal.
Una senyora amb cara de pocs amic, s’aturà i mirant-se-la amb menyspreu, va anar-se’n agafant fort son moneder.
Pobra noia! tot era fredor i solitud. Mirant-se a en Roí, l’acaronà suaument i el gos li llepà la mà.
Després va apropar-se una parella d’avis, el quals van oferir-li menjar i diners; ella va agrair-los-hi la seva solidaritat.
Per un instant, el seu cor va bategar alhora d’alegria i tristesa.
S’apropava el capvespre, era la nit de Nadal, -freda, però molt especial-.
La Berta, caminava contemplant una munió d’estels vespertins que damunt seu, dibuixaven un cel engalanat.

El fred palesava a cada instant, aquella penosa situació en què vivien la noia i el gos.
Atemorida d’aquella nit, s’endinsà amb fermesa vers la foscor vestida de festa.
De sobte, sos ulls s’il•luminaren ardentment i contemplant aquella meravellosa llum dalt del cel, els dos van aturar-se bocabadats. Era un estel dissemblant dels demés; brillava amb una magnànima intensitat.
De prompte, sense entendre el que passava entorn d’ells i arrossegats d’una estranya força, emprengueren un viatge fins a les entranyes d’aquella immensitat lluenta.
Aquella nit, la Berta i en Roí, van transformar-se, en un càndid estel meravellós: l’estel del Nadal. Dalt del cel, espargien amor i pau per tot l’univers.

La Tafanera | del.icio.us