PROSES

Lector, les següents ratlles han de parlar de gastronomia o d’algun assumpte relacionat. No sé ben bé com enforcar-ho, puix no és el tema que més m’apassiona; car jo escric poesia . Intentaré fer una prosa més o menys endinsada en el món dels fogons i de la cuina... Obro els ulls, veig un plat sadoll de grans exquisideses. En aquests moments la gana m’apressa tant que no sé per on he de començar a degustar-les; la boca se’m fa aigua, agafo els
utensilis i el primer tall de lluç; me`l miro, el seu color reflecteix al mig del plat com una gran medalla d’or. L’agafo; la seva carn tova se’m fon molt suaument a la boca.
No puc deturar-me, l’ànsia s’apodera de mi, estic desconcertada, necessito continuar menjant allò que observo, que desitjo amb totes les meves forces.
Mossego novament aquesta joia que m’encisa i alhora m’obliga a continuar degustant-la; devoro la seva presència amb la mirada, amb el tacte, amb el gust ...
Segur que pensaràs: quina comediada que fot aquesta per menjar-se un tall de lluç: t’entenc!, de debò; però se’m fa tant difícil continuar aquest argument, puix cada paraula avança amb càmera lenta. Almenys se’m permetés fer-ho en vers; però m’he d’endinsar en aquesta carretera culinària que el meu pensament em menarà fins al final del viatge.
Ja he gaudit del primer tall de lluç; aquella gana incontrolable comença a minvar, i les altres menges s’apropen al seu moment de protagonisme. No sé per on he de continuar la ruta. A la dreta del plat m’esperen tres llagostins rojos; la seva mirada majestuosa, m’atura l’acció de trencar-los-hi i xuclar-los-hi el cap. El desig em creix i alhora em condol el que estic a punt de realitzar.
El primer llagostí, deixa de mirar-me un cop pres entre els meus dits que a corre-cuita li trenquen el cap, les potes..: ja no en queda res d’aquella mirada atemorida per la meva intenció. Els altres dos han fet la mateixa fi que ell, però amb la diferència de què els dits ja no senten aquella timidesa d’abans d’agafar-los. Ara, ja segurs del què palpen, continuen perdent-se en les diverses formes que el plat emmarca. Sense el lluç i els llagostins, aquella
escena que em corprenia per la combinació tant ressaltant, ja no frueix de la mateixa bellesa del principi; em sembla menys temptadora i ja no m’encisa .
Continuo el camí d’ aquests components. Bastant amunt hi trobo un altre tall de lluç; més petit que el primer. Aquest, no sembla ben bé un medalló com aquell; és més allargat i té una nansa al mig que quasi m’obliga a agafar-lo per aquest punt. El començo a assaborir i em sembla igual de bo, però aquell deliri ja no és tant agressiu com aleshores. Tot segueix el seu curs, i pas a pas, aquell conjunt comença a ser poc atractiu, en totes les seves formes. Tan sols un munt de deixalles guarneixen aquell plat, circumdat d’una acolorida sanefa ensutzada pels condiments exhaurits d’aquelles peces de museu ja restades en l’anonimat . Diversitats insípides, s’apoderen del meu pensament. Tots els records em venen alhora i no sé com puc comparar cada un dels seus sabors. Tot ja forma part del passat: la gana immensa, aquell primer tall de lluç farcit de temptacions irrefrenables, la mirada angoixant dels llagostins abans d’esquarterar-los, l’altre tall de lluç que finia el protagonisme d’aquell plat; i per últim, totes les deixalles perdudes en el no-res d’allò que havia estat.
Continuo la ruta, i si abans estava perduda, ara si que no sé pas en quin riu vogo ni la drecera que em conduirà fins al final d’aquest itinerari gastronòmic.
Reposo una estona; se m’atansa el cambrer amb passos ràpids i precisos per endur-se aquella difunta obra d’art. Tot el seu aroma es perd en la distància que separa la taula del menjador i la porta de la cuina.
Miro de reüll als altres comensals; copso el seu afany per cruspir-se llurs creacions culinàries , condemnades a la inexistència.
Em trasbalsa l’ànima contemplar repetidament , d’un costat a l’altre, el final d’unes exquisitats predominades per la desolació d’unes restes mortes.
Breus instants es fan eterns. L’aire viciat intoxica l’atmosfera d’una barreja de bravades indescriptibles i insuportables . Els clamors ajunten converses, crits, rialles, plors d’infant i alhora quietud. L’instant es difon en el pas del temps perdut en l’espera de l’aparició de l’altre plat.
S’obre la porta de la cuina i un nou perfum s’atansa plàcidament fins a la taula on estic: és un quadre fornit de noves sensacions, anhelades de ser descobertes promptament.
Contemplo unes formes que m’inciten les intencions d’una temptació instintiva: se’m remou l’impuls. Agafo una molla de pa i amb la punta dels dits, la gronxo d’un costat a l’altre fins a posar-me-la a la boca; el paladar degusta cada un d’aquells ingredients disseminats; autors del resultat de llur barreja.
Començo a apreciar-ne cada part que dibuixa la perfecció d’un aspecte més o menys natural. Puc percebre la flaire d’herbes aromàtiques que donen aquest puntet diferent i ensems apreciat.
Continuo encetant un tros d’aquesta carn tallada molt prima; el seu gust em delata que és estruç; la tasto, pausadament :està just al seu punt; ni dolça ni salada, ni crua ni cuita... M’aturo uns segons per seguir aquella alenada que
se’m barreja dissimuladament amb les altres flairances que m’envolten i que fins i tot m’ofenen.
No puc evitar-ho, tot i assaborir un bon paladar, deixo aquell menjar quasi intacte; l’estómac ha aturat del tota l’ànsia del seu exhauriment.
Miro de nou l’aparença; és gairebé l’inicial, però continuo pensant en el seu camí fins al no-res. Em manquen les paraules adients per enaltir-la, per ressuscitar-la. No vull permetre de cap de les maneres que tant els colors com les formes es perdin insignificants a la galleda de les escombraries.
Però un altre cop s’atansa el cambrer, agafa el plat i tota la seva beutat es fon al passar la porta de la cuina. Saturada de remordiments; medito amb perplexitat, m’ofenc; em penedeixo d’haver menyspreat aquell esforç que evidenciava aquells ingredients.
Passen els minuts com una alenada incerta, però real. S’atansa de nou el cambrer amb un platet rosat que vol palesar la subtilesa d’un flam. Quina cose-
ta més bufona!: groguet, petit, bellugadís... Agafo una cullereta, i en un tres i no res, la seva aparença s’evapora junt amb aquella alenada reblerta de placidesa.
Lector, segur que aquesta narració t’haurà semblat un entrellat poc consistent;
entén-me! jo no sóc narradora, sinó poetessa i per més que m’hi esmeri; sóc així. Avui em tocava enllaçar un tema gastronòmic i crec que, en realitat, ho estic aconseguint.
Surto del restaurant, i tota la vida d’aquells plats s’ha tornat insubstancial. La gent camina pel carrer, d’un lloc a l’altre. Els murmuris confusos , es
perden amb la fugacitat dels matisos. Tot sembla perdut en el seu itinerari definitiu, just quan pretenc guardar dins del record, aquest text endinsat en el món dels fogons i de la cuina.
Apago l’ordinador amb la satisfacció d’haver atrapat una nova meta, dissemblant al meu instint creatiu.

La Tafanera | del.icio.us