PROSES

Hi havia una vegada en El País de Les Exigències, un malvat rei molt sever amb els seus majordoms, anomenats Colltort i Camacurta; uns bons minyons.
Encara no apuntava el dia, no parava d’ordenar-los-hi feines impossibles.
Una matinada que volia anar-se’n de cacera, va cridar els criats i va manar-los-hi:
-D’aquí a cinc minuts m’heu de tenir tres carruatges preparats i els estris necessaris per poder capturar a tots els cérvols del bosc i pobres de vosaltres que em poseu algun fusell que no apunti bé, perquè en sortireu molt malparats dels perjudicis que em causin les vostres errades!
-No patiu, sa Majestat; en un tres i no res ho tindrem tot a punt.
-Pel vostre bé, val més que sigui així! Si tardeu més estona de la que us he donat o bé us deixeu quelcom: sou pell!
Els pobres mossos, davant la intimidació del rei, estaven molt espantats, car mai ningú havia estat capaç de plantar-li cara davant cap exigència. Ambdós, sabien prou bé que el seu sobirà era capaç d’esquarterar-los com si res, doncs era l’únic mandatari d’aquell indret i ningú el jutjaria.
Els pobres xicots, atordits, van demanar ajut a la gent del poble per poder complir la imposició de seu senyor, però en aquelles hores tothom dormia i ningú va immutar-se. Molt desesperats, en Colltort va fugir a corre-cuita cap al bosc per advertir als animals la intenció del rei. Mentrestant, en Camacurta, preparava ràpidament els utensilis del caçador .
A l’assabentar-se d’aquella mala intenció, els Cérvols van córrer fins al Palau, i amb les banyes van empresonar al malentranyat monarca per exigir-li que fugís lluny d’aquelles contrades. Ells mateixos el condemnaven per voler atemptar en contra la seva espècie.
El cacic, al veure’s acorralat, amb les banyes a punt de travessar-li el coll, va implorar-los-hi, desesperat:
- Pietat! si em perdoneu, us juro que mai més empraré el meu poder per fer mal a ningú.
Però els animals, van deixar que en Colltort i en Camacurta decidissin què s’havia de fer amb aquell rei destronat. Els nois van convenir d’expulsar-lo per sempre. Llavors, junt amb els animalons del bosc i l’acord del poble, decidiren denominar l’indret, El País del Benestar, amb un nou monarca raonable amb tothom.

I perquè em dic Montserrat, aquest conte s’ha acabat.

La Tafanera | del.icio.us